La Francina i l’Alfred feia 50 anys que s’havien casats... la Mònica, la seva filla amb l’ajut de la M. Rosa, germana de la Francina i la meva mare, els van organitzar una festa d’aniversari sorpresa.
El cap de setmana abans vaig posar-me mans a l’obra, fins aleshores i degut a la feina que m’absorbia molt no m’hi havia pogut posar, ara estic contenta perquè això va passar un mes abans que l’Alfred ens deixes...
El que volia era incloure la complicitat que havia existit entre ells dos... la seva tolerància amb ells i amb tothom, el seu amor per la seva família directa... i sobretot el seu afany aglutinador... en el qual pel que abans he esmentat no ens sentíem ningú exclòs i el que va sortir-me va ser aquesta pintura.
Volia fer una al·lusió molt directa als 50 anys de convivència i el que aquests anys han generat, en Tito, la Mònica, la Mercè, en Marc i la Laia; fills nets i jove que sempre han sigut una gran pinya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada